Feia temps que no escrivia, massa diria jo, i ara vaig a escriure una cosa molt personal. No sé si serà apropiat però com el blog ja no el llig ningú jo vaig terapia “paraular” i a més com és una història molt bonica d'estes de mare, encara que jo siga una de les protagonistes, queda com història de diumenge que s'oblida el dilluns.
Per motius de les festes nadalenques avui 8 de gener he llegit el EPs corresponent al 31 de desembre. No m'ha importat perquè sé que a l'obrir-lo ahí estaran la meua Maruja Torres, Marías, Almudena Grandes, etc. Com era l'hora de dinar he posposat la resta de la lectura. A la tarda l'he reprès però a conseqüència del refredat que se'm ve damunt no he pogut més que passar les fulles que em quedaven i llegir per damunt la llista dels 100 personatges de l'any. Al no interessar-me cap a l'arribar al final he tancat la revista però pel que sembla al deixar-la damunt la taula s'ha obert per la meitat. A l'estona ma mare m'ha dit que com no havia acabat de llegir la revista no havia vist "algú" que m'interessava. Li anava a contestar que si que l'havia acabat però, llavors, m'ha picat la curiositat. Qui seria? estava quasi segura que encara que havia mirat per damunt si haguera hagut algú d'interès ho haguera vist. He agafat la revista i m'he posat a passar fulles mentre interrogava a ma mare: "és home? esportista? Rajoy mamà?!" mentre, ella em contestava "quan el veges sabràs que és ell". No recordava haver vist a ningú de tant d'interès per a mi com deia ella. Però ma mare tenia raó a l'arribar a la pàgina 27 m'ha donat una bolcada el cor i he exclamat: "El Doctor Cavadas" entre sorpresa i donant-li la raó a ma mare. He llegit amb atenció el text. A l'acabar m'he quedat en silenci, no sabia si m'havia d'alçar i parlar amb ella o si havia de seguir llegint algun dels altres personatges. Al final he optat per la segona opció i als deu minuts ha entrat ella per a contar-me una d'aquelles històries que té guardades en el record i que sempre acaben en llàgrimes. M'ha contat que havia una paret a l'hospital on estava ingressat el meu iaio que a ella li agradava molt i cada vegada que entrava i eixia la mirava i pensava que quan eixiria amb el iaio de l'hospital ella aniria i... llavors ha callat per a no plorar encara més, als segons, ha seguit enllaçant un altra història. Esta vegada la protagonista era jo. M'ha dit entre llàgrimes que amb mi va estar 20 dies a l'hospital i encara que estava dins la incubadora perquè estava molt maleta i ni tan sols em podia donar el pit perquè jo no tenia forces per a xuclar ella sabia que jo estava bé perquè estava respirant i que eixiria d'allí. Als 26 dies ma mare va eixir amb mi però no va passar el mateix amb el meu iaio. Em diu que jo vaig arribar a casa en els seus braços, feta una "renacuaja" i molt menuda però vaig arribar però que amb el meu iaio va eixir per a anar al tanatori. Al final de la seua història i del seu esforç, per a contar-me tot allò, em diu que en aquella paret de l'hospital hi havia plaques de agraïment i que ella ara que vaig a visitar al Doctor Cavadas espera que jo puga escriure unes paraules com les escrites pel pacient del Doctor al EPs o fins i tot una placa com les de l'hospital.
Aquests dies estic entre la por i la valentia. Com més s'acosta el dia pitjor em trobe però per molt que pense que no puc fer-ho, que les coses no eixiran bé, sé que siga el que siga eixiré millor o pitjor però eixiré perquè si al cap i a la fi vaig eixir d'una incubadora i ningú donava un duro per mi, excepte ma mare, supose que aquesta vegada per alguna regla que desconec i no està escrita també eixiré.
